Imputació i Llei de la Péndola

Resum:

La imputació té un significat precís i servix per a garantisar els drets dels imputats.. Potser el rebedor d’una futura condena ferma dictada en totes les garanties, pero, en el moment de produir-se, és casi lo mateix que res pel que fa a responsabilitat. Aplicar la “llei de la péndola” atribuint-li efectes contraris al propi eixercici del dret de defensa, ademés de desconeixença, implica resucitar la inquisició portant-la al poder.

 

 

 

Massa dies nos despertem en notícies d’imputacions relacionades en la cosa pública. Entre el regidor més modest a significats membres de la mateixa casa real, tota una pléyade de càrrecs polítics, empresaris, professionals, sindicalistes, afins, anàlecs, parents i amics, van rebent el dubtable títul d’imputat. L’especialitat que s’otorga sol ser blanquejada de capitals, frau fiscal o prevaricació, sobretot en ocasió de l’urbanisme, la subvenció i la contractació irregular. I entre torrentades d’informació al respecte, s’estén la idea de que el governant ha vingut eixercint el seu poder per a dissenyar un sistema plagat de privilegis que no impedix i ni tan sols dificulta la corrupció, on medren mediocres en tot menys en el benefici personal. No és d’estranyar que, segons el CIS, despuix de la desocupació, esta tara es perceba pels espanyols com un dels principals problemes.

Front ad açò, un eixercici clar i contundent de regeneració es presenta com a necessitat social. I si no és per la convicció que otorguen els imprescindibles valors morals, a lo manco deurà ser per l’amenaça que supon la pena. Potser d’eixe modo, com fa uns dies proclamava el president del govern espanyol en sèu parlamentària, els corruptes “s’ho pensen dèu voltes”.pendulo

No obstant, tot açò no justifica, en una nova manifestació de la “Llei de la Péndola”, desorbitar el significat i el sentit de la imputació. Cert és que la vergonya o, millor, l’honradea, deurien obviar certes conductes i, de produir-se, que el seu autor pretenga gestionar el presupost públic. Pero d’ahí a que, al marge de les circumstàncies concurrents, tot imputat quede estigmatisat, per eixemple, excloent-li de la possibilitat de ser elegit en unes eleccions, dista un menut abisme replet de prejuí, d’ignorança, i, lo que és pijor, de perill de que escore el delicat equilibri entre garantia i eficàcia en detriment dels drets de les persones.

Convé recordar que, fins a l’any 1978, principis característics de la inquisició destacaven en la fase prèvia al juí oral del procés penal. Açò era aixina, entre atres coses, perque la majoria de les diligències d’investigació es practicaven en absència i fins la ignorança del subjecte investigat. Per a paliar-ho es va crear precisament la figura de l’imputat, estenent a la fase prèvia alguns principis i drets propis del juí oral, com són la contradicció i la igualtat. L’objectiu era que l’investigat poguera eixercitar el dret de defensa des del principi. I per a això, ademés de l’assistència de l’advocat, es requerix informació dels fets i de les diligències practicades; possibilitat d’alegar i propondre a la seua volta diligències; i de participar en les mateixes.

La resolució de processament havia servit tradicionalment per a informar a l’investigat de que existien front ad ell indicis racionals de criminalitat. Pero solia dictar-se en finalisar la fase d’investigació i solament a partir d’eixe moment el processat podia eixercitar el dret de defensa i “gojar” de les garanties processals. En canvi, en la imputació s’alvancen estes possibilitats. Per això qui instruïx no solament pot sino que deu imputar en quant calga atribuir els fets investigats a una persona, sempre als efectes de que la mateixa puga defendre’s. Com a molt, podrà precedir-li una breu fase d’investigació que permeta determinar algun verosimilitut a la mateixa. Aixina mateix, la imputació servix també per a delimitar els fets objecte d’investigació en motiu de evitar les anomenades causes generals.

No obstant, a diferència del processament, la imputació no implica control, ni tan sols parcial, del fonament de l’acusació. Dit control solament es produïx quan, en concloure la investigació, es decidix o no l’apertura del juí oral. En realitat, per a ser imputat basta en qualsevol actuació de la que derive una atribució subjectiva de fets delictius, puix com afirma Armengot, “no hay diferencias sustanciales, más allá del nomen iuris, entre la condición de denunciado o querellado y la de imputado”. És més, ho compartim o no, en ocasions la jurisprudència aplega a entendre que la inicial imputació ni tan sols servix per a aplicar normes d’aforament ni per a justificar el suplicatori.

Potser la imputació puga ser el rebedor d’una futura condena ferma dictada en totes les garanties, pero, en el moment de produir-se, és casi lo mateix que res pel que fa a responsabilitat. Aplicar la “llei de la péndola” atribuint-li efectes contraris al propi eixercici del dret de defensa, ademés de desconeixença, en cert modo implica resucitar la inquisició i, lo que seria encara pijor, portar-la al poder. I si no és admissible la impunitat i el tot val, tampoc ho és el juí social, interí i mancat de garanties, absolutori o condenatori segons es tracte de l’afí o del divers; ni afirmar que el polític constituïx, pel mer fet de ser-ho, una casta essencialment corrupta, justificant per eixe camí, en forma de cert linchament i escarni públic, subtils “Guantánamos” processals.

José Bonet Navarro

Catedràtic de Dret Processal. Universitat de Valéncia
Acadèmic de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Vicepresident de l’Associació de Juristes Valencians

Los comentarios están cerrados.