MacDonaldisació llegislativa i la conspiració del poder

Resum:

Es planteja la possibilitat de que el poder estiga conspirant contra les persones. Ho faria a través d’establir un marc normatiu, que pretén regular-ho tot i que solament puga complir-se de forma excepcional, acompanyat d’un règim molt sever en cas d’infracció. Règim que no s’exigiria de forma generalisada llevat en casos particulars, quan al titular del poder li interesse per les raons que siga.

 

 

Certes idees poden semblar inexplicables, absurdes i, en els casos més extrems, aplegar a ser considerades com trastorns delirants. Aixina podria calificar-se la denominada com teoría de “la conspiració del poder”. Es tracta d’un tema que, per cert, ya ha donat argument a películes d’intriga i roses, com la més be irrellevant “Echelon Conspiracy”, dirigida en 2009 per Greg Marcks. Pero algunes d’estes idees, a pesar de presentar-se com aparentment paranoiques, ocasialment podrien no ser frut de meres frustracions i la baixa autoestima derivada, ni, especialment en aquells més narcissistes, d’uns prejuïns convincents relatius a causes exògenes sobre uns mals que no són capaços d’explicar d’un atre modo. Pel contrari, en ocasions podrien perfectament fundar-se en indicis i fets trets de la realitat. I es que el poder, en forma de negligència, arbitrarietat, eventuals dosis de corrupció, excessiva inaccessibilitat, i manifestant-se en creixent deshumanisació compensada sols per una burocràcia que contínuament es justifica a sí mateixa i, sobretot, per mig de un desorbitat i promiscu desenroll llegislatiu, potser podria estar d’alguna forma conspirant contra les persones. Sent aixina, l’asfixiant i desesperat argument de la inacabada novela “El Procés” (“Der Prozess” en la versió original) del celebrat Kafka, més que com a simple malensomi de bancari genial, podria ser correctament interpretat al final com una espècie de premonició.

 No vaig a ser yo qui justifique certs comportaments, sense dubte reprochables o, a lo manco, criticables. Cap professor universitari deu contractar treballs d’assesorament com persona jurídica, ni tampoc com persona física. Sense inexplicables sobres ni discretes transferències, procedix contractar a través de la mateixa Universitat, qui autorisa, factura, reté, cobra i, per últim, paga al professor a través de la pròpia nòmina. Ara be, quan, per eixemple, veus i escoltes al ministre de la facenda espanyola, en pose més propenca a Montgomery Burns que al professor Hubert Farnsworth i casualment de manera molt oportuna, posar en dubte que determinats mijos de comunicació, tertulians o actors estiguen al corrent del pagament d’imposts; o també quan, en general, el mateix afirma que “qui estiga inquiet és que li passa alguna cosa”, disculpen-me, pero la teoria de la conspiració del poder sembla que pot ser més que una simple hipótesis.conspiracion

 En l’obra “McDonaldization of Society”, publicada el 1995 pel sociòlec nortamericà George Ritzer, es constata la tendència social a exacerbar un procés de racionalisació formal que, en el seu moment, va derivar en la sempiterna burocràcia. El títul d’esta obra resulta oportú també per a calificar la tendència del nostre ordenament jurídic actual. En efecte, la llegislació espanyola, i cóm no també la valenciana, destaca per estar “motorisada”, tendir a la producció, ser aparentment supèrflua i banal, excessiva o, com gràficament diu Boix Palop, “elaborada con pautas cada vez más semejantes a una cadena de producción, opresiva y paulatinamente omnicompresiva de la actividad social y económica”. En fi, en térmens generals, contem en una “fast legislation”, especialment visible en el dret administratiu pero no sols, d’ínfima calitat, en la que fonamentalment prima la cantitat, el baix cost, i el “copy and past”. No obstant, esta tiramenga de calificatius pot resultar encara benevolent perque l’excés llegislatiu va més allà de una simple “gàbia de ferro” que, en la concepció weberiana, conduïx a la paràlisis, escassa innovació, atrofiada imaginació i pobra activitat social. En realitat, és encara pijor perque, si be se mira, la verborrea llegislativa en realitat representa ser una vertadera “espasa de ferro”.

 En la vocació a regular-ho tot, la llegislació s’establix en extraordinària i no sempre llògica ni adequada exigència. Fins al punt és aixina que el seu compliment escrupulós, per difícil, aplega a ser excepcional en la generalitat dels casos. No obstant, eixa exigència mai eximix de generar un règim repressiu particularment sever. Eixemples hi ha molts. Em deya un juge d’instrucció valencià –actualment “estrela”-, que des de que nos alcem fins que nos gitem cometem una mija d’entre quinze a vint infraccions tant administratives com penals. A continuació em tranquilisava dient: “en el teu cas, com estàs tot el dia escrivint en l’ordenador, solament la mitat” (ho deya així, provablement, perque llavors encara no hi havia internet, blogs, ni rets socials). I no sembla que açò amaine, sino tot lo contrari. Cada dia es regulen àmbits més inimaginables. Sense anar mes llunt, el 9 d’abril de 2015 este mateix periòdic donava la notícia de que l’Ajuntament de Valéncia multaria per tirar tovalloles higièniques per l’inodor… En fi, pareix clar que cada dia més normes van massiçant el blindage normatiu i el castic per la seua infracció. Al mateix temps, el propi sistema es regenera i paulatinament es perfecciona. Unes voltes millora comprobant com l’administrat conseguix vorejar la seua asfixiant exigència a través dels cada volta més escassos giragonses i carcavons llegislatius; i atres voltes, la millora ve a pur de rebre resolucions judicials que, encara donant la raó als administratats, posen en evidència les debilitats normatives, de manera que venen a ensenyar com reforçar-les. El poder llegisla, i s’ho guisa cada vegada millor.

 No obstant, pel moment no cal alertar-se massa. Siga per incapacitat, negligència, inoperància, desinterés o per atres raons equivalents, no és general fer us de l’arma de represió que estem deixant construir. En realitat, la clau està en no fer us general d’este control ni, per tant, tampoc sancionar sistemàticament. En el moment que el compliment de la immensitat llegislativa siga de fet imposible, i les sancions no es puguen assumir pel comú de les persones, serà quan l’arma en construcció estarà consumada. Solament serà qüestió de temps que, en tot este entramat de perversa racionalitat, qui manege els fils del poder –el primer “criptofasciste”, de qualsevol color, que s’allumene-, puga fer complir selectivament l’ordenament jurídic front a l’advers o al divers, front al contrincant polític, front al tertulià que opina lo que no agrade, front a l’actor que manifesta opinions divergents, front a tot aquell que mantinga una opció religiosa, sexual, filosófica… distinta; o, senzillament, en un eixercici de cego paroxisme, front a qui es considere oportú per qualsevol motiu. En tot, podem estar relativament tranquils perque l’esclavitut serà sempre transparent i rabiosament llegal.

José Bonet Navarro

Catedràtic de Dret Processal. Universitat de Valéncia
Acadèmic de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Vicepresident de l’Associació de Juristes Valencians

Los comentarios están cerrados.