El monitori notarial i alguna roda de molí

En el procediment monitori un acreedor, d’obligació documentada i en certs requisits, solicita a l’orgue jurisdiccional que requerixca al deutor per a que en un determini més o menys breu puga: complir, posant aixina fi al procediment; opondre’s, en tal cas s’obri la via ordinària per a resoldre-la; o no fer res, cosa que permetrà obrir l’eixecució com si d’una sentència es tractara.

En comparació a l’antic juí eixecutiu, este procediment ha supost un important alvanç. Entre atres coses, aumenta significativament l’àmbit d’obligacions objecte de protecció, fins que en l’actualitat s’admet sense cap llímit quantitatiu; oferix una resposta adequada a l’estratègia d’adoptar una actitut passiva per part del deudor -qui habitualment es llimitava a esperar que l’acreedor es cansara o no li interessara insistir en la reclamació-; i, també, favorix el dret de defensa del propi deutor, puix no se li llimiten les seues oportunitats defensives en un procediment adequat per la quantia per a substanciar l’oposició. De fet, pot afirmar-se que el monitori ha segut l’últim èxit processal en el dret espanyol. Aixina ho evidencia el fet de que siga el procediment més vegades instrumentat en els nostres jujats, o que haja sofrit una important expansió en els últims anys. En efecte, des de que es va introduir en 1999 en la Llei de Propietat Horisontal i es generalisara en la Llei 1/2000 d’Enjuïciament Civil, la tècnica es troba en la reclamació del crèdit cambiari, i també en la dels advocats i procuradors front als seus clients. Un poc més tart, s’instrumenta per a crèdits de països distints dins de l’àmbit comunitari a través del Reglament (CE) 1896/2006 del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de decembre de 2006; i, a continuació, es va ampliant, primer, a la pretensió de desdonament per falta de pagament per mig de Llei 37/2011, de 10 d’octubre, de mesures d’agilisació processal; a continuació, a la reclamació de determinats imports pel treballador front a l’empresari introduït per la Llei 36/2011, del dia següent, 11 d’octubre, reguladora de la Jurisdicció Social; i, per últim, a lo manco de moment, atribuint la competència també al notari en la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària.

proceso-monitorio-recobroexpressA estes altures, estem acostumats a mentires habituals d’alguns candidats polítics, i fins ocasionalment podem haver comprovat substancials diferències entre la realitat i els fonaments de determinades resolucions sobre tot administratives. Pero resulta una novetat -un chicotet pas per a l’home pero un important salt per a la barbaritat- que hi haja una significativa diferència entre lo que es manifesta o es califica en el preàmbul d’una llei determinada, se supon que element important per a la seua interpretació, i lo que realment es regula en el text d’eixa mateixa llei. I precisament açò ocorre en el preàmbul de la Llei de la Jurisdicció Voluntària. No solament es pronuncia sobre qüestió tan específica com és la naturalea jurídica, sino que es molesta en matisar la que no li correspon. Diu, entre atres coses, que: “No es un procedimiento monitorio o de pequeña cuantía sino que se sigue la técnica del Reglamento (CE) núm. 805/2004 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 21 de abril, por el que se establece un título ejecutivo europeo para créditos no impugnados”.

Resulta indiscutible que este Reglament és per a crèdits no impugnats. No obstant, es referix en tot cas a resolucions judicials, adoptades per tant en el context d’un procés, o també a documents eixecutius sempre constant consentiment exprés del deutor. Partint d’açò, i prèvia petició presentada davant l’orgue jurisdiccional, es crearà un títul eixecutiu, eficaç en l’àmbit europeu, sense necessitat de declaració d’eixecutivitat ni possibilitat d’impugnar el seu reconeiximent. Esta tècnica, per tant, té poc o res a vore en la que s’instrumenta en els artículs 70 i 71 de la Llei de Jurisdicció Voluntària. Ademés d’identitat en els presuposts i tràmits del monitori, lo que en realitat es conseguix ara és constituir-se un títul eixecutiu extrajudicial frut de la passivitat del deutor, concretament, de no opondre’s al requeriment de pagament. D’eixa forma, el títul no deriva d’un acte exprés sino tàcit o presunt. Es tracta indubtablement d’un monitori, en l’única salvetat rellevant de que el notari substituïx a l’orgue jurisdiccional, i de que el títul, en lloc de tindre eficàcia d’una sentència la tindrà sols de títul extrajudicial.

Per a que un acte tàcit o presunt adquirira eficàcia eixecutiva fins al moment sempre s’havia requerit be activitat judicial o be acort exprés. Ara ya no. Lo que el preàmbul de la llei pretén emmaixquerar sembla que és precisament el fet de la constitució d’un títul extrajudicial sense el consentiment exprés del deutor. I la circumstància de instrumentar-se la tècnica monitòria per un notari no solament exclou que el títul puga ser equivalent a una sentència, sino també impon que el títul extrajudicial puga obtindre’s sense constància de voluntat expressa. I esta es la clau, perque esta atribució de competència als notaris es troba just en la mateixa barrera de la frontera, quan no la creua, de l’àmbit propi de la funció jurisdiccional. Cosa que, com no podia ser d’atra forma, havia provocat raonables crítiques per generar entre unes atres coses dubtes de constitucionalitat. Aixina, quan el llegislador nega la naturalea monitòria a uns tràmits en notables o plenes identitats en la mateixa, i pretén convéncer-nos de que seguix una tècnica en la que manté escassa afinitat, més que una mostra d’ignorança pareix més be que es tracta d’una forma sibilina d’acallar crítiques, tensant fins al llímit la interpretació constitucional per a fer-nos combregar en les rodes de molí de la privatisació del servici públic de justícia.

José Bonet Navarro

Catedràtic de Dret Processal (UVEG)

Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Los comentarios están cerrados.