El govern polític de la justícia

Des de que Aristóteles va definir al ser humà com “zoon politikon” fins al general desprestigi que sofrix actualment la “classe” política, han passat uns quants sigles plagats de supèrbia, privilegi, mentira, i corrupció. Encara que siga provablement frut d’una generalisació injusta perque no tots sofrixen el mal ni en la mateixa intensitat, l’anomenada “ciutadania” percep que els nostres representants polítics obliden transitòriament el seu deure de servici, com si, una volta passades les eleccions, els interessos generals i el ben comú solament foren una excusa per a medrar i obtindre benefici privat.

I si qualsevol cosa que sone a política ya té de per sí mala prensa, la seua zènit s’alcança quan es relaciona en un sistema de justícia que deuria caracterisar-se, entre uns atres principis bàsics, per la independència judicial. És més, fer política i impartir justícia deuen mantindre una més que discreta lluntea, fins al punt que l’artícul 127 de la Constitució espanyola exigix lliteralment que juges, magistrats i fiscals, “mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos”.

Encara que en l’eixercici de la jurisdicció solament és admissible la sumissió exclusiva a la llei, la complexitat subjectiva i objectiva del poder judicial requerix contar en òrguens de caràcter governatiu. Tinga’s present que en Espanya eixercixen jurisdicció més de cinc mil juges i magistrats, i que tots ells integren una numerosa i variada estructura judicial. Per eixemple, solament en la ciutat de Valéncia, ademés de tres Sales del Tribunal Superior de Justícia i les onze seccions de l’Audiència Provincial, contem en huitantasset jujats (vintihuit de Primera Instància; vintiú d’Instrucció; dèsset de lo Social, quatre de Violència sobre la dòna; quinze de lo penal; i dos de Vigilància Penitenciària). Es clar, puix, que es presenten necessaris òrguens per a ordenar i governar tota esta numerosa i complexa organisació judicial, entre atres coses, en qüestions com les relatives al personal (nomenament o proposta de diversos càrrecs, selecció, formació i règim disciplinari…); la inspecció dels jujats i tribunals; la seua coordinació (repartiment d’assunts entre ells, determinació de criteris objectius per a la composició de sales…); o l’eixercici dels poders dirigits al seu bon orde, inclós sentir les queixes dels usuaris.Justicia-gobierno

L’orgue governatiu més important, al temps que controvertit, és el célebre “Consell General del Poder Judicial”, pero no és l’únic. També ho són les sales de govern (on s’integren, açò és, Tribunal Suprem, Audiència Nacional i Tribunals Superiors de Justícia); els presidents de Tribunal i Audiència; els presidents de Sala, i els propis juges; incloent els decans i la junta de juges.

La Constitució espanyola establix que el Consell General del Poder Judicial es componga d’un president i vint vocals. D’estos últims, dotze seran juges i magistrats de totes les categories designats en els térmens que establixca la llei orgànica; i huit advocats i atres juristes (quatre designats a proposta del Congrés dels Diputats i els atres quatre del Senat). Justament, el principal debat es centra en el sistema d’accés i el nivell d’influència que deu correspondre al poder polític. Inicialment, els dotze vocals de procedència judicial eren designats per tots els juges i magistrats en actiu, per mig de sufragi universal, lliure, directe i secret. No obstant, posteriorment, la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985 va optar per l’elecció dels vint vocals per les Corts Generals. Este sistema es va moderar en reformes posteriors, pero sempre mantenint la designació per les Corts. En la primera reforma, de 2001, els dotze de precedència judicial es designaven sobre una àmplia relació de candidats presentats per les associacions professionals o també per un determinat grup de juges i magistrats. I, per últim, en la reforma de 2013, els propis juges i magistrats ya poden presentar directament les seues candidatures, solament en l’aval de vinticinc membres de la carrera judicial en actiu o en el d’una associació professional (que podrà avalar a un màxim de dotze candidats).
El sistema d’accés al Consell General del Poder Judicial i el nivell d’influència pel poder polític en el mateix és clau perque, entre les seues importants funcions, es troba la de propondre el nomenament del president del Tribunal Suprem i del propi Consell; aixina com el de, entre atres càrrecs rellevants, els magistrats del Tribunal Suprem i els presidents de Tribunals i Sales, encara que siga despuix de superar un procés de selecció en un règim d’entrevistes públics d’acort en el Reglament 1/2010. El sistema d’elecció directa pels juges i magistrats es relega solament pera a una chicoteta part dels membres de les sales de govern (segons l’artícul 149.2 LOPJ, en número igual al president del Tribunal, el de cadascuna de les seues sales i, en el seu cas, el de l’Audiència Provincial); aixina com també a l’elecció del juge decà, encara que siga únicament en les poblacions on hi haja dèu o més jujats (conforme a l’artícul 166 LOPJ).

Si l’accés i la promoció a determinats càrrecs governatius, i fins a alguns jurisdiccionals, depén directa o indirectament del poder polític, i si els criteris d’elecció per a dits càrrecs, en lloc del mèrit i la capacitat, obedixen més a atres raons menys confessables (com l’estricta afinitat política o la “capacitat” de patir influències), s’està creant un clima adequat, a lo manco en qui pretenga tindre aspiracions a càrrecs rellevants, per a que puguen rebre un tractament més convenient els assunts en els que el poder polític es veu involucrat.

Contra açò, lo realment complex és trobar el camí per a evitar este dèficit en la independència judicial frut del posible eixercici desviat de la influència política. Qualsevol alternativa implica inconvenients. Tornar al sistema inicial de votació directa presenta, a lo manco comparativament, certs dèficits de llegitimitat democrática, en la mesura que el poder judicial ho és de l’estat, i la sobirania residix en el poble espanyol i no sols en els membres en actiu de la carrera judicial. Atres sistemes que s’han propost, com l’elecció per una espècie de sorteig o per la simple antiguetat en l’escalafó, encara que afigguen dosis d’objectivitat, no semblen els més adequats quan se supon que es tracta de cobrir càrrecs de caràcter governatiu i de representació, açò és, polítics. Certament, esmussa que per mera designació discrecional per part del Consell General del Poder Judicial puga accedir-se a la carrera judicial. Concretament, a una de cada tres places de magistrats de la Sala de lo Civil i Penal dels Tribunals de Justícia, i a una de cada cinc places vacants de les Sales del Tribunal Suprem. Aixina i tot, en la meua opinió, el sistema actual podria presentar el millor balanç en les ventages i inconvenients si no fòra pel comportament sectari i partidiste d’els qui se supon que són els nostres representants polítics. I en la regeneració de la política, també en l’àmbit de la justícia, està tot per fer.

José Bonet Navarro
Catedràtic de Dret Processal (UVEG)
Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Los comentarios están cerrados.