La llengua valenciana en la justícia

Llevat les inevitables excepcions que confirmen la regla, ningú pot negar que els valencians som bona gent. Tan cortesos, educats, solidaris i empàtics resultem, que a la mínima ocasió en la que hi ha un castellaparlant present, encara que estiga vivint en Valéncia tota la seua vida i els valenciaparlants sigam majoria absoluta, respectuosament nos passem al castellà. Ademés, posseïm una magnífica capacitat d’adaptació i renúncia. Davant el poder i el centralisme, siga de Rei o de General, tots a una veu sempre hem ofrenat noves glòries i, lo que és pijor, hem deixat d’ensenyar el valencià als nostres fills, per a donar-los més oportunitats i, de pas, evitar-los un estigma que els identifique com a llauros o, a lo manco, com poblerencs. I és que la gent cultivada i culta, i en conseqüència la burguesia, i, per supost, l’aristocràcia que encara no hi havia emigrat, solament podia ser-ho passant pel castellà. Aixina ho reflectia gràficament la lletra d’una coneguda cançó d’Al Tall: uns nets que té el tio Canya 
que són metges a Valéncia…, 
professors i gent lletrada. 
Quan a estiu vénen al poble, 
visiten el tio Canya 
i el pobre vell se’ls escolta 
parlant llengua castellana”.

Forçosa o voluntàriament, en el millor dels casos el valencià s’havia relegat a l’àmbit familiar. I davant de tant despropòsit, aixina com qui no vol la cosa, nos aventaren l’any 1932 l’adheriment a unes normes –encara que respectables com a treball intelectual- fetes en criteris foràneus, a la mesura i a l’interés d’uns atres. La fascinació que va produir no obstant va ser tan forta que la denominada llengua valenciana pels nostres clàssics va passar a tindre un nom convenientment amagat, i, encara que se nos va presentar com “nostra”, en realitat resultava prou estranya. I com motius no faltaven, si algú gosava rebelar-se incomplint els mandats imposts, uns polítics, dels quals no puc ni vullc enrecordar-me, encara que siga en dubtable respecte constitucional, fa uns pocs anys varen blindar una llegislació en esta matèria que prohibix, castiga i reprimix l’us de la llengua valenciana pel sol fet d’haver segut normalisada en criteris estrictament valencians.

Al final, despuix d’al voltant de trenta anys d’inversió multimillonària en la promoció i ensenyança de “la nostra llengua” o eufemisme semblant, eixe curiós híbrit llingüístic, tan científic com ho és la ingenieria, la cibernètica o la lliteratura de Mary Shelley en “El modern Prometeo”, seguix provocant perplexitat i fins a cert rebuig en els qui, per devoció o per obligació, intentem conéixer-lo.

El cas és que ni els millons ni l’adoctrinament han conseguit que el “normalitzat” –valencià en la part que li correspon-, tinga hui en dia un us habitual en la vida quotidiana. I si açò és aixina en general, llevat la importantíssima excepció del nostre milenari Tribunal de les Aigües, el valencià en l’àmbit de la justícia no passa de ser una mera i pobra anècdota. I això que el dret el tenim reconegut.

Encara que en principi s’usarà el castellà, l’artícul 142.2 de la Llei d’Enjuïciament Civil, en correlació al 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, dispon que “los Jueces, Magistrados, Secretarios Judiciales, Fiscales y demás funcionarios de Juzgados y Tribunales podrán usar también la lengua oficial propia de la Comunidad Autónoma”. Possibilitat que solament està condicionada a que els usuaris de la justícia no s’oponguen “alegando desconocimiento de ella que pudiere producir indefensión”. I esta possibilitat es convertix en dret incondicionat quan es referix als usuaris de la justícia. Aixina, dispon el punt 3 del mateix artícul 142 que “las partes, sus procuradores y abogados, así como los testigos y peritos, podrán utilizar la lengua que sea también oficial en la Comunidad Autónoma en cuyo territorio tengan lugar las actuaciones judiciales, tanto en manifestaciones orales como escritas”. En eixe sentit, l’artícul 12 de Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’us i “ensenyament” del valencià ya disponia que “todos los ciudadanos tienen el derecho de poder dirigirse a la Administración de Justicia en la lengua oficial que estimen conveniente utilizar, sin que se les pueda requerir traducción alguna, y sin que de ello pueda seguírseles retraso o demora en la tramitación de sus pretensiones. 2. Todas las actuaciones, documentos y escritos, realizados o redactados en valenciano, ante los Tribunales de Justicia, y las que éstos lleven a cabo en igual lengua, tienen plena validez y eficacia”.

Fa poc s’anunciava que la Generalitat encarregaria a la Direcció general de Política Llingüística una “radiografia” sobre l’us del valencià en l’administració de justicia. Pero no cal ser molt gat cerval per a saber que el seu us més que escás resulta “inexistent” en la pràctica. Salvant al Tribunal de les Aigües de la Vega de Valéncia, que ha mantingut la llengua valenciana viva i en ple us, el valencià en la justícia no passa d’una mera anécdota. Si repassem les resolucions publicades últimament, l’únic orgue jurisdiccional que redacta sistemàticament sentències en “la nostra llengua” és un Jujat de Primera Instància de Gandia, el número 2, (veja’s, entre algunes d’atres, resolucions de l’Audiència Provincial Valéncia, Secció 6ª, 141/2015, de 23 de juny; Secció 8ª, 331/2013, 22 juliol; Secció 10ª, 389/2015, 22 de juny; o Secció 11ª, 142/2015, 5 juny). I, apart d’açò i d’alguns pocs escrits de part, solament trobem una -o cap- resolució publicada en valencià, com la Sentència de l’Audiència Provincial de Valéncia, Secció 2ª, 584/2013, 19 de juny, en la que el seu ponent (José María Tomás i Tío) resol –anulant- una apelació front a una sentència dictada pel “senyor jutjge en pràctiques del Jutjat d’Instrucció número 6 de Paterna” que condena a huitanta euros per incompliment de les obligacions familiars.

Davant d’este desert idiomàtic, convindria reflexionar. En lloc de la imposició i la repressió imperant fins ara, potser que fora més útil l’autocrítica sobre una “normalització” que genera un estàndart llingüístic complicat, distant i alié als valencians. A lo millor resulta que eixa “normalització” és tan “científica” que provoca en els usuaris allò que narra la cançó d’Al Tall: “va obrir els ulls 
el xiquet del tio Canya 
quan va sentir aquell mestre 
parlant de manera estranya. Cada dia que passava… anava encollint els muscles per por a que el senyor mestre… li fera alguna pregunta. Aguantà càstigs i renyes sens gosar d´obrir la boca i la escola va odiar”.

José Bonet Navarro
Catedràtic de Dret Processal (UVEG)
Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Los comentarios están cerrados.