No em fases aforat, que porte chancletes

Els signes, marques, distintius, etiquetes i poses, despuix d’anys d’elevat esforç i profunda banalitat, per fi han triumfat. Millor encara que portar un cocodril en el pit és posseir una adequada verborrea i convenient desfargalament per a predicar solucions als problemes que assoten la nostra societat. És més, basta soltar quatre “aleshores” i alguns més “doncs”, com si d’un repic de campanes es tractara, per a poder ser considerat intelectual i fins a casi filòlec.

En este context en el que prima l’apariència, l’extensió i el carnestoltes sobre lo autèntic, la profunditat i la sobrietat, s’erigix un icon de la nomenada “nova política”. Este estandart de la regeneració, morbosament popularisat perque podria afectar a l’anterior monarca i a part de la seua família, no és un atre que l’eliminació de la condició d’aforat.
Alguns experts en la matèria han sostingut, entre atres coses, que la condició d’aforat: no té cap justificació, més que protegir a certs càrrecs fent que els jugen tribunals més propencs al poder eixecutiu; crea suspicàcies entre els ciutadans; contradiu el principi d’igualtat sense justificació; o planteja problemes pràctics al no ser habitual en els alts tribunals instruir, i en implicar, per acumulació, l’extensió de la condició d’aforat a qualsevol que participe junt a l’aforat originari. No és d’estranyar que, a lo manco en les televisions, es presente com una clamor popular la seua eliminació.

juan-carlos-aforado_1_2103287Aixina, assumint un criteri ciutadà, el grup parlamentari socialiste ha presentat fa uns dies una moció en el senat per a la supressió de la condició d’aforat de diputats, senadors i membres de les Assamblees llegislatives de la Comunitats Autònomes. Per això es demana la modificació de l’artícul 71.3 de la Constitució espanyola, que respectivament establix la competència de la Sala de lo penal del Tribunal Suprem i de la Sala de lo Civil i Penal dels corresponents Tribunals Superiors de Justícia.

S’argumenta que atribuir la condició d’aforat a tantes persones no és proporcionat per al fi d’evitar la instrumentalisació de la justícia en la política; d’atribuir als tribunals en major qualificació i experiència en el coneiximent de les causes en potencials conseqüències institucionals; ni tampoc ho és per a garantisar que l’actuació judicial responga als principis de llegalitat i imparcialitat. Finalitat que cediria front el principi d’igualtat davant la llei i, sobretot, front a la percepció de la ciutadania que la considera com un “privilegi innecessari” a soles útil per al “distanciamiento con sus representantes, especialmente cuando asiste a situaciones injustificables de “aferramiento al escaño” que sólo se explican como último resquicio para evitar una investigación judicial”.

No obstant, la moció va ser rebujada el 29 de març en el senat, en la presència de l’anterior alcaldesa de Valéncia, pels quarantadós vots del grup Popular, un de Fòrum, i un, segons pareix per error, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Al respecte, En Antonio Julián Rodríguez Esquerdo, considera que es tracta de “otra oportunidad perdida para reformar la vida política… los de siempre, los del PP, no quieren renunciar a un privilegio”.. Pel grup popular, encara que entenen que existixen massa aforats, rebugen una reforma “express” de la Constitució, que la condició d’aforat siga un “privilegi”, i consideren la moció com a “oportunista i inoportuna”.

Al marge de l’oportunitat, justificació o proporcionalitat d’atribuir competència a un Tribunal determinat per a evitar pretensions espúries o per a evitar pressions en jujar als integrants dels poders de l’estat, em llimitaré a formular algunes consideracions al respecte:

1.ª No convé confondre la condició d’aforat en inviolabilitat i immunitat. La inviolabilitat, prevista en els artículs 56.3 i 71.1 de la Constitució, favorix al Rei en tot cas, i també als diputats i senadors pero solament per les opinions manifestades en l’eixercici de les seues funcions. D’un atre costat, la immunitat a que es referix l’artícul 71.2 de la mateixa Constitució significa que diputats i senadors només podran ser detinguts en cas de flagrant delicte, i que no podran ser “inculpats” o “processats” sense la prèvia autorisació de la Cambra respectiva per mig del cridat “suplicatori”. Per últim, la condició d’aforat supon una norma específica de competència per la que, en les causes contra estos diputats i senadors, serà competent la Sala de lo penal del Tribunal Suprem (artícul 71.3 de la Constitució), o, en el seu cas, la Sala de lo Civil i Penal de la corresponent Comunitat Autònoma (artículs 71.3 de la Constitució i 73.2.a i b de la Llei Orgànica del Poder Judicial, en relació, per lo que als valencians es referix, en l’artícul 23.3.II i III de la Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana). D’eixe modo, l’orgue competent serà diferent, més elevat, en major experiència i se supon que preparació, en comparació a lo que correspon al comú dels mortals.

2.ª Podrà discutir-se la seua conveniència, pero en concórrer raons que ho poden justificar, la condició d’aforat, i el tracte diferenciat a favor de les persones que integren concrets òrguens i càrrecs dels poders de l’estat, no representen cap privilegi. És més, la condició d’aforat no es llimita al procés penal, ya que també s’otorga per a les demandes de responsabilitat civil per fets realisats en l’eixercici del seu càrrec (artículs 56.2 i 3, i 73.2, a i b abdós de la Llei Orgànica del Poder Judicial). No obstant, esta pretesa “desigualtat” sembla que no importa a ningú.

3.ª El número d’aforats sempre es presenta per damunt dels dèumil en tota Espanya. Esta sifra resulta en qualsevol cas elevada. No obstant, encara que la major part de favorits pel mateix són “juges i magistrats”, es demana ara la supressió dels diputats i senadors. Encara que Espanya siga tan campeona en açò com ho és en fútbol, açò no significa més que en els ordenaments jurídics del nostre entorn no s’ha considerat, o no s’ha entés com a necessària o útil, esta atribució competencial especial.

4.ª La condició d’aforat és cert que podrà generar certes disfuncions pràctiques, pero han segut paliades per la Llei 41/2015, de 5 d’octubre, de modificació de la Llei d’Enjuïciament Criminal per a l’agilisació de la justícia penal i l’enfortiment de les garanties processals. Norma que, segons el seu preàmbul, pretén “evitar el automatismo en la acumulación de causas y la elefantiasis procesal que se pone de manifiesto en los denominados macroprocesos”. Igualment, la mateixa experiència constata que la instrucció efectuada per estos òrguens superiors resulta més comuna i habitual de lo que cabia inicialment esperar.

5.ª És dubtable que la condició d’aforat siga beneficiosa personalment, perque no supon exenció alguna de responsabilitat, i, ademés, llimita les possibilitats de recorrer la sentència. I encara ho és més que la seua supressió represente un verdader instrument de regeneració política. Distint és que els alts tribunals casualment s’integren, directa o indirectament, per decisió dels mateixos que eventualment seran els seus “clients” més exclusius. Potser per això alguns demanen que no se’ls otorgue la condició d’aforat “perque porten chancletes”. Pero potser seria millor atallar el verdader germen del problema, açò és, l’accés a la condició de magistrat dels órguens competents per a conéixer dels assunts civils i penals que afecten a les persones que integren els poders de l’estat i de les Comunitats Autònomes.

José Bonet Navarro
Catedràtic de Dret Processal (UVEG)
Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Los comentarios están cerrados.